La mayoría desaparecen con los primeros rayos de Sol, otras son más remolonas y se quedan hasta las diez. Por la noche y durante los domingos y festivos no se esconden a la luz. Y es entonces cuando nos muestran la ciudad de noche, con sus colores y sus formas.

Uno de los elementos más característicos donde se desarrolla el arte urbano es, sin duda, las persianas de los establecimientos. Llevan décadas indicándonos el tipo de comercio sobre el que se hallan, mostrándonos frases y mensajes más encriptados o siendo básicamente un vehículo del arte.

Aunque existe una completísima lista de estos productos artísticos, nos quedamos en el barrio de Gracia, exactamente alrededor del Mercat de la Llibertat.

IMG_0417

Autoría: colectiva.

Lejos de los grafitis convencionales, estas pinturas de gran colorido y formas cautivan la atención de cualquier ciudadano, pero no la del Ayuntamiento. No fue suficiente para el Consistorio que impuso una multa de 375 euros a los autores, a parte de confiscarles el material, aunque contaran con el beneplácito de los propietarios de los comercios afectados.

Esta creación artística se desarrolla dentro de la iniciativa de la plataforma Enrolla’t, donde el 14 de noviembre pintaron 17 persianas del barrio de Gracia, a parte de las 31 que cubrieron el pasado setiembre.

Pero hay quien no busca la originalidad de la formación, sino remitirse a los grandes genios y emblemas de nuestra cultura. Así pues los bigotes y el rostro del mismísimo Dalí se nos presenta ante una tienda de Turrones y Licores.

 

 

 

 

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

La Vanguardia, El Periódico de Catalunya i Tv3 analitzen la mort d’Hugo Chávez

El passat 5 de març, el president de l’executiu veneçolà, Hugo Chávez, va morir a causa d’un càncer que patia des de 2011. Tot i que es coneixia la fragilitat de l’estat de salut del mandatari, la gran admiració que despertava a Llatinoamèrica i la seva popularitat en la diplomàcia internacional ha convertit la defunció en notícia mundial. Analitzem quina ha estat la cobertura que li van dedicar a l’endemà els mitjans catalans El Periódico, La Vanguardia i TV3.

Pel que fa els mitjans escrits, ambdós dediquen la meitat de la portada a la notícia amb un fort component gràfic, un primer pla de Chávez, i un títol que situa al lector en l’enfocament de la cobertura que li donar el mitjà. El Periódico, amb “El cabdill calla”, anuncia que es centraran en la figura del mandatari, mentre que La Vanguardia, amb “la mort de Chávez sacseja Veneçuela”, ho farà en el futur del país llatinoamericà.

A l’interior, els dos mitjans hi dediquen al voltant de cinc pàgines, distribuïdes en 4 peces en el cas de la Vanguardia i 6 en el cas de El Periódico. Ambdos diaris obren la cobertura amb una crònica escrita des de Caracas, però ho fan amb diferent enfocament.  Mentre que el mitjà del grup Godó es limita a reproduir les declaracions de Maduro durant l’anunci de la mort de Chávez i la opinió de l’oposició al respecte, la peça de El Periódico va més centrat en la figura del mandatari i en el futur del país.

Pel que fa la Vanguardia, es destinen dos reportatges a doble plana amb un fort component gràfic. El primer, de l’enviada especial  Elisabet Sabarter, culpa Chávez de portar a l’abisme Veneçuela i de manipular la llei “per legitimar el seu vot”. El segon, del corresponsal de Buenos Aires, Robert Mur, presenta el vincle de Chávez amb la resta de països de la cultura bolivariana i ho fa amb certa lloança pel dirigent. Paradoxalment, l’editorial és extremadament neutral.

En el cas de El Periódico, hi trobem un anàlisi sobre el futur del país llatinoamericà i un article retrat de Ramón Lobo, on es considera Chávez com una persona autoritària,  s’emfatitza en la seva incapacitat per erradicar les desigualtats de Veneçuela i els seus vincles amb Gadaffi o Sadam Hussein.

A més, hi ha una crònica, de mitja pàgina i amb un llenguatge conmovedor, sobre la reacció dels seguidors de Chávez a la notícia de la seva mort. Aleshores, per finalitzar la cobertura, El Periódico destina un reportatge cronològic sobre la figura del mandatari, amb un fort component gràfic i un enfocament clarament honorífic.

La Televisió de Catalunya, per la seva banda, va obrir l’informatiu del dia 6 amb aquest assumpte, i va destinar al voltant de 9 minuts en la seva cobertura, dividits en dos platós punxats, 3 peces autònomes i un plató. En aquest últim, la conductora s’ajudava d’una pantalla digital per il·lustrar la dimensió de l’Aliança Bolivariana i els seus dirigents.

Tal i com havien fet els mitjans escrits, TV3 va iniciar la cobertura del tema amb l’anunci del president interí i va continuar amb les imatges de dolor dels seguidors de Chávez i el panorama d’ incertesa del futur de Veneçuela. Amb un enfocament neutral, designen Chávez com el gran “lluitador per les desigualtats”, però asseguren que “va modificar les lleis en el seu interés” i  alerten de la difícil situació de Veneçuela.  

En definitiva, podríem dir que la extensió de la cobertura dedicada a la mort de Hugo Chávez és bastant igualitària en els tres mitjans catalans. Mentre que El Periódico decideix centrar-se en la figura del mandatari, el mitjà de Godó ho fa més en el futur político-social de la població. Tv3, per la seva banda, optaria per una barreja de les dues opcions. Les peces en general tenen un fort component gràfic i estan configurades a partir de declaracions oficials.

Posted in Uncategorized | Tagged , , , , , | Leave a comment

El futur incert del fotoperiodisme

Si pensem en el mot “fotoperiodisme”, ens venen a la ment imatges com la de la nena del Nepal de Nick Ut o la de Robert Carter, o dels guardonats pels premis Pulitzer o World Press Photo. Però quina cabuda té la fotoperiodisme en el dia a dia?
Tal i com passa amb les xarxes socials, gràcies al desenvolupament de les tecnologies, els usuaris poden realitzar fotografies amb el mòbil de tot i de forma instantània i enviar-les o publicar-les amb la mateixa rapidesa. Aquest periodisme ciutadà proporciona imatges quasi immediates dels esdeveniments que succeixen i ho fa, a més d’una forma gratuïta. Però ens converteix això en fotoperiodistes? Està, per tant, el fotoperiodisme destinat a desaparèixer?
“Mentre existeixin els fotoperiodistes, el fotoperiodisme no morirà mai”, assegura la Cèlia Atset, del diari Ara, al documental del Roger Lleixà “Reinventant el periodisme”, protagonitzat per 14 fotoperiodistes del panorama català. No hi ha unanimitat en la situació actual del fotoperiodisme, si l’era digital fa perillar ara la professió o es tracta d’un ofici que sempre ha estat en un terreny fràgil, però una cosa és clara: el món del periodisme està canviant i els professionals s’han d’adaptar per sobreviure.
Lluís Serrat, treballador del Punt Avui, assenyala que els mitjans de comunicació, en general, no aposten pel fotoperiodisme, no valoren la professió, així que publiquen qualsevol imatge, independentment de la seva qualitat, i ja no estan disposats a pagar per això, si les poden tenir obtenir gratis.
Per tant, el que perilla a l’actualitat és la possibilitat d’aquests professionals de viure econòmicament del seu treball. D’aquest problema es fa ressó  el reconegut fotoperiodista de guerra Gervasio Sánchez, que recomana “a aquell que vulgui dedicar-se a la fotografia, que cerqui primer un treball assalariat que li permeti viure”. Per la seva banda, Samuel Aranda, premi World Press Photo 2012 alerta de la presència de grans fotoperiodistes espanyols arreu del món perquè el mercat nacional no els hi interessa.
En general, els fotoperiodistes sobreviuran en la mesura que sàpiguen adaptar-se a les noves tecnologies i potenciar el seu estil propi, diferent al que puguin oferir les imatges d’agència i les aportades pels ciutadans. Potser en la cobertura mediàtica del dia a dia serà més complicat trobar el seu lloc, per la immediatesa de la informació o la seva rentabilitat econòmica. Però mantindran el seu protagonisme a les grans informacions, a les peces ben treballades, que requereixen més temps i una millor inversió i permeten establir les grans diferències entre els mitjans.
I és que apostar per la qualitat és el passaport per sobreviure. Si els mitjans de comunicació es conformen amb les primeres imatges per sobre de les bones imatges, si prefereixen la gratuïtat davant de la inversió de qualitat, perdran la seva credibilitat, i per tant, aniran morint poc a poc.

Posted in Uncategorized | Tagged , , , , , , , , | Leave a comment

Informació sobre el propi mitjà: entre el periodisme i la publicitat

Com ja sabeu, quan un mitjà de comunicació estrena una sèrie o un programa, l’informatiu de la cadena sol destinar un espai, normalment ubicat al final, on s’explica en què consisteix el format. Segons el mode com es presenta i el temps destinat, el podem catal·logar de peça periodística o espai publicitari.
Pel que fa els mitjans privats, trobem un exemple molt evident a l’informatiu, de l’edició de les 21.00h, de Telecinco del passat 11 de febrer. Era la nit de l’estrena de Gran Hermano 14 i Pedro Piqueras, com a conductor de l’informatiu, va donar pas a una connexió en directe des del plató, on minuts després tindria lloc el programa. Té pes informatiu aquesta peça? És informació per l’espectador o pel profit del propi mitjà?
Aquesta mateixa qüestió també seria realitzable en el cas dels mitjans públics. El passat 17 de febrer l’informatiu de l’edició de 21.00h de TVE va destinar 33 minuts dels 55 total (el 60% de la durada) a la prèvia de la gala dels premis Goya, que s’emetria poc després en directe per la cadena. Aquesta cerimònia està patrocinada per TVE, i, en conseqüència, la cadena té el dret exclusiu d’emissió en directe. Aquest privilegi permet a la televisió pública nacional realitzar un ampli desplegament informatiu sobre els premis, però és aquest un criteri periodístic prou honest com per convertir el butlletí informatiu en una revista sobre els Goya?
L’informatiu va obrir amb una peça sobre l’arribada d’alguns convidats a l’acte, on es posa especial èmfasis en el fet que TVE ho retransmeti en directe i per primer cop, a través de 7 pantalles simultànies en format multimèdia. El programa va continuar, els 12 primers minuts, amb connexions en directe amb els tres enviats a la catifa vermella (Clara Hosteles, José Fernández, i Carlos del Amor), que van realitzar breus entrevistes en directe a alguns nominats, com en el cas de Blancanieves, amb les declaracions de Pablo Berger i Maribel Verdú.
A més, la direcció va considerar que la informació tenia prou rellevància com per intercalar dos directes de l’arribada de famosos a la cerimònia en els espais dedicats a informació de temàtica internacional i esportiva.
Però no crec que la gran quantitat de peces dedicades a la cobertura de la cerimònia tingui certa correspondència amb el seu pes informatiu. En primer lloc, es tracta d’una prèvia i per tant, és un conjunt de suposicions de com es desenvoluparà la gala, però no hi ha cap fet noticiable. Les declaracions dels entrevistats, incloent la realitzada al ministre de Cultura, José Ignacio Wert, són personals i banals, mentre que les peces repeteixen continuament les nominacions principals i reprodueixen els trailers de les pel·lícules preferides.
Sota el meu punt de vista, l’informatiu de RTVE va intentar ampliar en excés la prèvia de la cerimònia dels Goya, per promocionar-la, però la manca de dades rellevants i de pes informatiu va convertir l’edició en un anunci dels guardons. Considero que podrien haver esmentat la polèmica sobre la gala com un acte públic de protesta d’artistes, en contra de la pujada de l’iva en cultura.
Per a mi, la informació de la prèvia s’hauria d’haver limitat a un breu plató punxat al final de l’informatiu i donar l’endemà els noms dels nominats i algunes anècdotes de la cerimònia, si així es creu convenient. Així s’haurien mostrat més crítics amb el poder polític i més honestos en la difusió d’informació per als ciutadans.

Posted in Uncategorized | Tagged , , , , , , , , | Leave a comment

Telecinco analitza el Cas Bárcenas

Durant els dotze dies analitzats, del 30 de gener al 10 de febrer, els informatius de l’edició del 21.00h de Telecinco van destinar 113 peces a la cobertura de casos corrupció i d’aquestes, el 57% corresponen al cas Bárcenas,  entre l’ estricta informació del cas i les declaracions dels diversos partits sobre el tema.

Sota el meu punt de vista, la decisió d’atorgar aquest gran pes informatiu al tema Bárcenas és adequada per la dimensió del cas, ja que afectaria al president de l’executiu i la cúpula del partit que està governant.  També ho és per la seva actualitat, ja que els dies analitzats són estrictament posteriors a la publicació per El País dels suposats papers de l’ex tresorer, un fet que ha tingut un gran ressò al panorama polític de l’Estat.

En aquesta dinàmica, i d’acord amb aquesta jerarquia d’informacions, cal indicar que les quatre informacions que obren els informatius dels 12 dies analitzats aborden el cas de Bárcenas

La importància d’aquest cas sobre la resta de temes de corrupció també és present en el desplegament informatiu per la cobertura de les notícies. El 25% de les peces de corrupció estudiades són  connexions en directe i d’aquestes 31 més de la meitat són del Cas Bárcenas. Sota el meu punt de vista, si el mitjà de comunicació decideix destinar professionals per la cobertura directa d’una informació és perquè considera que és important i així vol transmetre-ho als espectadors.

Un tret que he observat també a la resta d’informacions sobre corrupció és que els conductors de les connexions en directe solen ser autors també de les peces autònomes, que les precedeixen. Així l’espectador es troba amb una cobertura profunda de les informacions i amb un eix de continuïtat que facilita la comprensió.

També amb la intenció d’optimitzar la comprensió del contingut, tenint en compte la gran presència de xifres de la temàtica, Telecinco ha acompanyat al 65% de totes les peces amb infografics. Aquesta tècnica és especialment característica al Cas Bárcenas, on la majoria de peces sobre els suposats papers de l’ex tresorer publicats per El País anaven acompanyades de fragments del document per tal de fer un anàlisi del contingut.

A part de la gran presència de fonts oficials, el 12% de les informacions de Bárcenas inclouen  contingut publicat per El País, més enllà de l’esment dels “papers”, i declaracions de l’ex tresorer a  l’entrevista que va concedir a Antonio Jiménez, al programa de El cascabel al Gato de 13TV. El 6% de les peces compten amb fonts expertes, que són, en la seva totalitat, estudiosos de la cal·ligrafia, amb els quals el mitjà pretén determinar si la lletra dels comptes publicats corresponia o no a Bárcenas.

Tot i la línia sensacionalista, que aquest mitjà de comunicació pot emprar per la cobertura de determinats temes, puc considerar que les informacions de Bárcenas han estat tractades amb un enfocament neutral i un vocabulari adequat.

En definitiva, l’anàlisi d’informatius de Telecinco de 30 de gener al 10 de febrer ha mostrat la neutralitat del tractament i la gran cobertura mediàtica dedicada a Bárcenas. Per a mi, la magnitud d’aquest cas, en el context de crisi econòmica vigent i l’escepticisme de la població vers la política, ha forçat als mitjans de comunicació a ser honestos amb els seus receptors.

Posted in Uncategorized | Tagged , , , , | Leave a comment

“La primera esmena” a anàlisi

Aquest post és diferent a les peces precedents. És un assaig meta-periodístic sobre una publicació d’un bloc que analitzi l’actualitat. L’objectiu? Descobrir i identificar les eines necessàries per la redacció correcta en un format digital.

Ens traslladem a La primera esmena, el bloc de 324 d’ Antoni Bassas, el corresponsal de TV3 a Washington des del 2009. En primer lloc, l’he escollit aquest perquè considero que la seva formació com a periodista em pot proporcionar claus per comunicar d’una forma intel·ligible i alhora atractiva un esdeveniment. A més, he pensat que, tenint en compte la rellevància de la política en el context actual, seria interessant analitzar un bloc centrat en aquest àmbit temàtic. El reconeixement La primera esmena, com guanyador de Premi Blocs de Catalunya 2010, i d’Antoni Bassas, com un dels periodistes catalans de referència, també han estat factors determinants.

La darrera peça publicada data del 22 de gener 2013 i el seu títol, “La presidència, al fons a l’esquerra”, és totalment interpretatiu. Aquí l’autor sembla jugar amb una expressió espacial, que remet a l’acte de possessió, i amb la vessant ideològica de Barack Obama. “El fons a l’esquerra” pot interpretar-se com un avançament de la idea d’una celebració insignificant que Antoni Bassas desenvolupa al text.

La peça, que no arriba a 400 paraules, s’inicia amb les tres cites de discursos inaugurals que considera més famoses dels presidents d’Estats Units: de Licoln, Roosevelt i J.F. Kennedy. Així, l’autor, tot i que no revela el contingut del text dóna pistes al lector. Sota el meu parer, la incorporació d’aquests cites en el primer paràgraf cassa perfectament amb la creença que la política americana deixa la seva impremta a la història.

Encara que l’ ús d’un vocabulari molt intel·ligible ja és visible en aquest primer paràgraf, en el segon es fa molt més patent i es combina amb moltes frases curtes, que optimitzen la comprensió del contingut. Aquest ritme fàcil s’alenteix a l’última sentència, que equipara la llargària de totes les frases curtes precedents, però que no deixa de ser per això fàcil d’entendre.

Pel que fa el contingut, Antoni Bassas relata una celebració de la jura de poder sense grans frases per recordar, situant-lo en una situació inferior a la dels personatges de les cites del paràgraf anterior. Tal i com esmenta, fent referència al discurs d’Obama, el periodista escriu “sense artificis ni cops amagats”, però es capaç de transmetre que ets un testimoni més de la presa de possessió i pots olorar “el perfum” del que parla.

Amb la quotidianitat dels paràgrafs precedents, al tercer Antoni Bassas sentencia que “Si la felicitat no és per a tothom, aleshores no pot ser americana”. I finalitza el seu discurs, considerant que Obama cercarà als quatre anys de legislatura l’acompliment de la seva visió progressista del país.

En definitiva, considero que Antoni Bassas a La primera esmena aconsegueix explicar un esdeveniment de l’actualitat, amb un llenguatge fàcil i entenedor que promou al lector a continuar llegint més peces. L’estructura clara d’introducció, desenvolupament i conclusió i el predomini de frases curtes optimitzen la comprensió del contingut. Aquest periodista aconsegueix així no només informar, sinó també entretenir.

 

 

Posted in Uncategorized | Leave a comment

El País publica una imatge de Chávez intubat falsa

El País va cometre, el dijous 24 de gener, un “dels grans errors de la seva història”, tal i com va recollir el propi mitjà dos dies després en un editorial. La temptació d’obtenir una exclusiva mundial, va incitar a El País a publicar una imatge, de l’agència Gtres Online, on suposadament aparexia intubat el president de l’executiu veneçolà, Hugo Chávez. Era falsa, com es va estendre rápidament arreu del món.

Image

Lluny d’estar presa per una infermera cubana pocs dies abans, com creia El País, la imatge, datada del 2008, era una captura de pantalla d’un video que circulava per Youtube i mostrava un pacient acromegàlic a una taula d’operacions. Tot i la manca d’informació sobre la imatge i els dubtes sobre la fiabilitat de l’agència i l’autenticitat de la foto, aquest mitjà de referència internacional va decidir publicar-la. Ho feia, però, enmig de dubtes, sense deixar de justificar-se. Però per què va decidir arriscar-se?

Sota el meu parer, deixant de banda la falsedat de la imatge, la primera edició de El País ja evidenciava la fragilitat de la notícia i la manca de professionalitat amb la que havia estat tractada. Per què tantes justificacions? Un mitjà de comunicació té la obligació d’oferir només aquella informació contrastada prèviament, perquè sinó deixa la seva credibilitat a l’atzar, i traeix els seus usuaris.

També va trair-se ell mateix. “En quasevol cas, s’ha d’indicar al peu de foto de quina data és i a quina situació correspon la fotografia”, assegurava l’article 1.34 del llibre d’Estil de El País. El peu de la fotografia falsa indicava que el mitjà “no havia pogut verificar de forma independent les circumstàncies que va ser presa la imatge, ni el moment precís ni el lloc”.
La manca de credibilitat de la imatge i del propi mitjà s’esvenia, mentre es defugia de tota responsabilitat, assegurant que “les particularitats polítiques de Cuba i les restriccions informatives que imposava el règim ho havia fet impossible”.

Però era necessari posar en perill la credibilitat del mitjà per una imatge així? “Les fotografies desagradables només es publicaran quan afegeixin informació”, indica l’article 1.33 del seu llibre d’estil. Però si la imatge haguès correspost, com assenyalaven, a Hugo Chávez intubat, fins a quin punt és essencial la seva publicació? No és suficient amb esmentar-ho?

El director del diari El Mundo, que també va tenir accés a la imatge però la va rebutjar, va declarar que “si hagués estat certa, dirien amb raó que s’estaven acarnissant amb un morinbund”. I va concloure “també Chávez té la seva dignitat”. Casualitat o coincidència que la imatge falsa fos de Hugo Chávez, opositor del Grup Cisneros que té grans interessos en Prisa, i per tant, a El País?

La retirada de la primera edició del dia 24 de gener de El País va suposar un cost de 225.000 euros i una gran repercussió a les xarxes socials i la protesta del govern veneçolà, que va anunciar emprendre accions legals contra el mitjà. Però l’errada de El País atempta sobretot contra la seva credibilitat de mitjà de referència internacional i contra l’essència del periodisme. Potser la dinàmica global d’informació té la mateixa capacitat per fer esclatar les crítiques com per amagar errades amb altres errades.

Posted in Uncategorized | Tagged , , , , , | Leave a comment