Avui dia som conscients que els mitjans de comunicació, com empreses, poden reflectir o ometre les notícies d’acord els seus interessos. Però, fins a quin punt podem desvincular els fets en si mateixos del contingut ideològic que envolta cada mitjà? És sempre possible? I quan llegim el diari més afí a la nostra tendència ideològica, també som conscients d’aquests interessos, o ens deixem portar per la seva autoproclamació de “ missatgers de la veritat suprema?”
Accedim a la pàgina web de El País i introduïm “Hugo Chávez” al seu buscador. A l’anàlisi de gener de “Por qué las urnas son fieles a Chávez?”, Francisco Peregil descriu l’executiu veneçolà com incapaç de resoldre els problemes econòmics del país, mentre que a “El régimen ya camina sin Chávez”, Ewald Scharfenberg separa de la realitat política de Veneçuela a qui encara és el seu cap d’Estat, centrant- se en els dos aspirants a successors.
Si ens allunyem una mica més de l’actualitat, el 13 d’abril de 2002, El País va publicar un editorial titulat “Golpe a un caudillo” i seguia, “Sólo un golpe de estado ha conseguido echar a Hugo Chávez del poder en Venezuela. La situación había adquirido tal grado de deterioro que este caudillo errático ha recibido un empujón”. Anys després, a la columna de 17 de novembre del 2009, Andrés Oppenheimer, es dirigeix a Chávez, com “El cazador de cocodrilos. O sea, como una víctima de su propia adicción a mantener entretenida a la audiencia”.
Per què aquesta aversió contra el règim de Chávez? Pura ideologia o joc d’interessos?
La BBC, a un article del 2009, afirmava que a Veneçuela, Prisa tenia inversions creuades amb el Grup Cisneros, que hauria disparat la seva inversió a l’empresa espanyola l’any 2011. La Organización Cisneros és el grup mediàtic més important del país i la seva estructura de mitjans de comunicació, entreteniment i productes de consum és una de les entitats amb més presència a Llatinoamèrica, arribant fins a Australia, Estats Units i a diversos països d’Asia i Europa. L’accionista majoritari del grup i el veneçolà més ric, segons la revista Forbes, és Gustavo Cisneros, vinculat a Rafael Caldera, l’antecessor de Hugo Chávez, i Carlos Andrés Pérez, contra qui va dirigir el cop d’estat l’actual president de l’executiu veneçolà l’any 1992.
Però a 2005 Alfaguara (editorial de Prisa) va vendre a l’executiu de Chávez un milió d’exemplars de El Quijote, una notícia que El País va titular com un regal del president de l’executiu veneçolà a la seva població. Ho va fer després d’acceptar canviar un pròleg de Mario Vargas Llosa, contrari al règim de Chávez, per un altre de José Saramago, a qui segons el diari veneçolà El Universal va retre honor el president veneçolà. Cal dir que amb el seu aparell editorial, Santillana, el grup distribueix llibres (educatius i literaris) quasi a la majoria de països de Llatinoamèrica.
El joc d’interessos que s’amaguen darrere dels mitjans no sempre determina el contingut de les peces informatives d’una empresa ni la postura davant dels temes, però inevitablement influencia. Ara, fins a quin punt ho fa? La crítica de El País a l’executiu veneçolà és deu només a motius econòmics? I si els deixés de banda, i només actua d’acord la seva ideologia, seria convincent pel públic aquesta possible “coincidència”?
Actualitat Periodística 